La X no s’escriu mai en les terminacions del present de subjuntiu, encara que sí que s’escriga en el present de l’indicatiu.
El present de subjuntiu ha d’escriure’s sempre amb S, i això per raons etimològiques, o, dit d’una altra manera, per tradició històrica, senzillament perquè el valencià deriva del llatí, que l’escrivia amb S, i de la mateixa manera consta documentat en els textos valencians medievals i del Renaixement.
I encara que algunes voltes la pronunciació del subjuntiu la fem igual que la del present d’indicatiu, este fenomen no deixa de ser una deformació fonètica, encara que generalitzada, de la pronunciació històrica que caldria no deixar perdre perquè. encara molts parlants de poblacions de les nostres muntanyes mantenen en la puresa de la vella parla.Vegem-ho en els següents verbs d’ús corrent:
Verb AMANIR:
- Present indicatiu: AMANIX I AMANIXES I AMANIXEN (amb X)
- Present subjuntiu: AMANISCA I AMANISQUES I AMANISQUEN (amb S)
Verb CRÉIXER:
- Present indicatiu: CREIX I CREIXES I CREIXEM I CREIXEU I CREIXEN
- Present subjuntiu: CRESCA I CRESQUES I CRESQUEM I CRESQUEU I CRESQUEN
Verb VIURE: .
- Present indicatiu: VISC
- Present subjuntiu: VISCA I VISQUEN
SINTETITZANT: El subjuntiu no s’escriu mai amb X.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada